Tirant la vista enrere i remenant per la memòria del bagul dels records, crec que una de les imatges que retornen al meu cervell amb més insistència pel que fa a conciliar música i cinema es personalitza en els vells expositors de cintes de cassette que la majoria de llibreries o papereries de barri oferien als seus clients. Allà, entre el recull dels acudits casposos de l’humorista de torn, cantants romàntics pesats de diferent procedència i estil, i versions dels Beatles edulcorades o enllaçades en format de “popurri”, no hi podia faltar algun exemplar recopilatori de cançons o sintonies de pel·lícules del vell oest, els clàssics westerns. Ja podien ser en versió original, interpretades amb una trompeta solista o acompanyades amb la solemnitat d’una gran orquestra. A mi, aquell reclam amb les petites portades evocadores de colors, paisatges, pistolers, animals i lletres sobre fons de fusta em tenien el cor robat i o bé, m’hi gastava la setmanada o la mare me’n feia un regal. Combinat amb les “Sessions de tarda de Cinema” i les ensenyances del meu pare, ben aviat vaig assimilar les melodies de “Gunfight at OK Corral” (Duelo de titanes) de Frankie Laine, “High noon” (Solo ante el peligro) per Tex Ritter, “The hanging tree” (El árbol del ahorcado) en la veu de Marty Robbins, “Ride away” (Centauros del desierto) The sons of the pioneers o “The man who shot Liberty Valance” (El hombre que mató a Liberty Valance) per Gene Pitney.
El ritme, les històries, la instrumentació i el que portaven implícit tenien captivat un nen que somiava amb visitar aquells escenaris imaginant que tot allò podia estar succeint en terres llunyanes. Passats els anys vaig averiguar cantants, compositors i que algunes cançons foren incorporades després de la pel·lícula però tant me feia. Finalment vaig poder viatjar i visitar aquells territoris i els seus indrets naturals que romanen molts d’ells bastant semblants als temps de pioners, buscadors d’or i bandolers. El gènere del western ja fa anys que no viu la seva època daurada però d’en tant en tant ofereix bones lectures adaptant-lo als nostres dies en tots els sentits. Per a molts, manté la seva àuria d’autenticitat i continua despertant expectació i curiositat no tan sols entre el públic si no també en l’entorn dels professionals i si no que li preguntin a Ed Harris que el 2008 s’aventurà a dirigir i protagonitzar “Appaloosa”. Ah! també interpretava més que dignament la cançó “You’ll never leave my heart”.